Experiència pràctica amb bombes de ceràmica en resistir la cristal·lització-obstrucció induïda durant el tractament d'aigües residuals de galvanoplastia
La galvanoplastia d'aigües residuals és desagradable. El pH baixa entre 1,5 i 3,0, carregat de clorurs, metalls pesants i pols de metall fi. Així doncs, la teva bomba es colpeja de dues maneres: l'àcid es menja el metall i les sals dissoltes cauen com a cristalls sempre que canvia la temperatura o la concentració. Aquests cristalls s'enganxen a l'èmbol, s'acumulen a la cambra i aviat perds flux, bufen segells o tot es bloqueja.
Per què els cristalls es formen tan ràpid? Simple. Després de l'aturada, qualsevol líquid que quedi a l'interior s'evapora una mica, les sals es sobresaturen i comencen a nuclear-se just a la superfície de l'èmbol i a la paret del cilindre. Això redueix l'espai lliure, arrossega l'èmbol, arruïna el segellat i finalment l'apodera. La cavitació s'afegeix al problema: les bombolles d'aire creen punts calents que empitjoren encara més la precipitació.
Els èmbols de ceràmica (alúmina o zirconi) ho gestionen millor que l'acer. D'una banda, la superfície polida és llisa: els cristalls no s'enganxen tant. D'altra banda, la ceràmica és molt més dura: HRA 85–90 versus 316 inoxidable a 50–55. Així, fins i tot si una mica de gra fi entra a la bretxa, no esgotarà la superfície com ho fa amb l'acer. Un cop es ratlla l'acer, es dispara el segell. Hem vist sistemes amb residus de crom de pH 2 amb èmbols ceràmics combinats amb cossos de 316L: dos anys de servei continu i sense corrosió, tres vegades més llargs que les bombes totalment d'acer al mateix lloc.
Alguns dissenys també ajuden. Mecanitzan ranures de lubricació dins de la cambra que utilitzen el propi líquid bombat per seguir rentant l'èmbol i allunyar els residus de l'ajust crític. El port d'entrada sovint és sobredimensionat (aproximadament un 50% més d'àrea que l'estàndard), de manera que el flux es ralenteix i els sòlids tenen menys possibilitats d'assentar-se i enganxar-se a les parets.
Però aquí està la veritat: el material i el disseny només et porten fins aquí. La veritable diferència ve de la manera en què l'executeu. I la regla número u? Rentar amb aigua neta el segon que s'atura la bomba. No et vagis, no esperis fins a dinar, fes-ho immediatament. Si deixeu aquell líquid corrosiu i ple de sal assegut fins i tot un parell d'hores, tornareu a un pistó enganxat.
A continuació, manteniu-lo en moviment si podeu. Recirculeu les aigües residuals contínuament perquè res quedi estancat a l'interior. Si heu d'apagar, buideu la cambra completament, no deixeu cap bassal.
A més, feu un rentat a contracor cada 8 hores corrents aproximadament; només cal invertir el flux amb aigua dolça durant 10 a 15 segons. Això elimina l'escorça prima abans que s'endureixi en formigó. Amb quina freqüència? Depèn de com de salat sigui el vostre rierol: més sal significa més freqüències.
I una lliçó difícil d'aprendre: mai, mai premeu el botó d'inici si l'èmbol no es mou. La ceràmica és dura però fràgil; forçar-la trencarà l'èmbol o el revestiment, i això és una reparació costosa. En comptes d'això, mateu el poder, separeu-lo i remulleu les peces amb aigua tèbia o un dissolvent suau per dissoldre els cristalls suaument.
En resum: necessiteu tres coses: ceràmica per a la superfície, disseny intel·ligent per reduir els punts morts i hàbits diaris sòlids. La ceràmica us ofereix resistència al desgast i baixa fricció. Un bon disseny amb ranures de rentat i grans entrades tallades als llocs on els cristalls poden agafar. Però si us salteu el rentat o el deixeu mullar durant la nit, fins i tot la millor bomba fallarà. Aconsegueix aquests conceptes bàsics i mantindràs el flux en funcionament i les trucades de manteniment baixes.
